Era fill d’un cèlebre cirurgià irlandès. La seva mare lluità pels drets dels irlandesos i va ser una notable poeta. S’educà en el Trinity College de Dublín i a Oxford. El 1877 viatjà per Itàlia i Grècia. El 1879 fixà la seva residència a Londres. El 1884 es casà amb Constance Lloyd, filla d’un ric advocat de Dublín, i des de llavors va viure en la seva famosa casa de Tite Street, a l’elegant barri de Chelsea. Deixeble de l’escriptor Walter Pater i del pintor Whistler, fou un fervent partidari de la teoria de l’«art per l’art». De fet, Wilde va portar a l’exageració la doctrina esteticista. Gràcies a la seca càustica ironia, al rebuig de les convencions i al seu extravagant comportament, aviat es féu popular en els ambients mundans de Londres i París. Va publicar contes plens d’humor, elegància i fantasia, dels quals el més famós podria ser «El príncep feliç» (1888), dirigit als nens; assaigs sobre la bellesa (assumida com a únic valor absolut), i la famosa novel·la El retrat de Dorian Gray (1891), que eleva el plaer a categoria estètica i presenta la vida com un artifici i una invenció. L’assaig L’ànima de l’home sota el socialisme (1891) fou un text molt valorat pels pensadors radicals de l’època. S’afirmà com un dels millors comediògrafs de l’època, i propicià a Anglaterra el naixement d’un teatre que oscil·la entre l’humorisme, la sàtira i el patetisme. La primera obra dramàtica estrenada fou Vera o els nihilistes (1880), i la que el consagrà, El ventall de la senyora Windermere (1892). Després de publicar la seva obra mestra, La importància d’anomenar-se Ernest (1895), va ser acusat d’ultratge a la moral pel marquès de Queensberry a causa de la seva homosexualitat, per la qual cosa fou condemnat a dos anys de presó i, un cop lliure, emigrà a França el 1897, on passà, amb el nom de Sebastian Melmoth, els darrers anys de la seva vida.